NOTES ALS SONS. EL GAIG
Aquesta setmana sentim el so d'un gaig a La Serra, Sant Llorenç Savall. El seu cant aspre, esquerdat i potent, de vegades pot canviar per una mena de xiulets prims similars als d'una rapinyaire com pot ser el xoriguer. La seva cridòria tant pot servir per alertar de la presència propera d'un intrús, com esdevenir un cant de guerra i d'auxili per foragitar enemics més poderosos com són les àligues. Si fa no fa, el gaig és de la mida d'un colom. Destaca el plomall marró, però mirat amb més detall en realitat el gaig te un plomall molt variat (fotografia). Els nostres avantpassats tenien una explicació per aquest vestuari.
Per què el gaig té plomes de diverses menes i colors
Una vegada el gaig va enganyar la garsa. Quan els ocells ho van saber, es reuniren en consell i en tribunal per tal de veure quin càstig mereixeria el dolent del gaig, i van convenir matar-lo. I com s'acostuma a fer amb els condemnats a mor, abans el van despullar nu del tot. Però heus ací que, quan ja l'havien esplomat del tot, es van adonar que, en el consell que el va jutjar, no hi eren tots els ocells, perquè hi mancava el cucut, que ve per la primavera, i cregueren necessari esperar la vinguda seva, perquè mai es pogués dir que havien obrat sense prou justícia. Arribat el cucut i sabedor del cas, opinà que no havien de matar el gaig, que bé prou càstig havia sofert havent de passar tota la hivernada completament nu. I fou escoltat i atès el parer del cucut.
Per tal que el gaig es tornés a vestir, cada ocell va donar-li plomes, i qui més li'n donà fou la garsa, per demostrar que, malgrat ésser la perjudicada, no li guardava cap rancúnia. I per això el gaig té plomes de tants colors, mides i menes, perquè en té de tots els ocells, però entre totes sobresurten les negres, les de la garsa, que fou la que li'n donà més.
Recollida de boca de Maria Pujol, de Sant Esteve de Castellar (1918).
Bibliografia
AMADES, JOAN; FOLKLORE DE CATALUNYA * RONDALLÍSTICA. Editorial Selecta, S.A. Barcelona, 1950.
{audio autostart}gaig.mp3{/audio}
TALLAR CAPS
Diuen que el president Obama va manar matar Bin Laden i que els seus soldats han acomplert la missió. Es veu que sabien qui era, on vivia i amb qui estava. Es veu que també han matat una dona i un fill del líder d'Al Qaida, i també algú més que corria per allà. Es veu que la crisi és tan profunda que per comptes d'envair un Pakistan sense petroli, ha resultat més econòmic enviar-hi un escamot d'elit. Es veu que el 'no mataràs' no és un precepte útil per alguns islamistes radicals, però tampoc forma part del decàleg religiós del president Obama, el president d'un país llur justícia encara avui porta els reus a morir civilitzadament. Tampoc deu ser la religió oficial dels periodistes de La Vanguardia, que quan ve el Papa de Roma volen ser a primera fila. Llegeixo "agents nord-amercians liquiden Bin-Laden", "Missió Acomplerta", "bufen vents de democràcia", "tota persona culpable d'assassinats a gran escala serà capturada i eliminada", "ara la cacera ha acabat", "el Pentàgon no volia que la tomba fos lloc de pelegrinatge", "va rebre un impacte a la cara que va acabar amb la seva vida", "hem deslliurat el món del terrorista més infame de la nostra època", "el seu assassinat és un acte de justícia", "de costa a costa es va desbordar l'alegria", "esclat de joia a la Zona Zero", "Obama s'ha carregat Ossama", "Ossama Bin Laden, la reencarnació més recent del mal", "no està bé celebrar la mort de ningú però aquest era un monstre". Monstruós sí que ho és, tot plegat.
Sabeu? Jo penso que en Bin Laden era molt ric, extraordinàriament ric, i això és el que verdaderament l'ha mitificat com a monstre en el país de 'la Borsa o la vida'. Era massa ric com per fer coses del tot innegociables. La secció de mercats del mateix diari encapçala: "Els mercats sense lloses es mouen millor" i a dins sentencia: "l'eliminació de Bin Laden, un dels personatges més sinistres del nostre temps i la mort del qual les borses van saludar moderadament per no haver passat abans".
Bé. La competició bèl·lica i de mercats es veu que ara va de 'liquidació' de caps. A qui li tocarà el rebre, ara? a l'Obama, al mulà de torn, en Zapatero...? Ja ho sabrem. Tot és qüestió d'estar objectivament 'informats' d'aquests i altres partits que haurem de presenciar, ens agradi o no. I que guanyi el millor, es clar. O el que la tingui més llarga.
MAQUIS I EMBOSCATS (9) EL SALT DEL MAQUIS. LA CAIGUDA DE LA GUERRILLA ANARQUISTA
Setembre de 1949. Dels nou integrants del grup guerriller Los Primos que ha entrat des de França, sis ja han agafat el tren a Terrassa i van de camí de Barcelona. El guia que els ha acompanyat, Ramon Vila (fotografia), ha de tornar a França amb dos joves inexperts en la lluita armada: Manuel Sabaté i . Aquest darrer acaba de ser detingut a Matadepera mentre feia una compra de queviures. Com que triga molt a tornar i aviat es comencen a veure moviments de forces armades per la carretera de Castellar, en Ramon Vila i el Manuel Sabaté enfilen el camí cap a França. Evitant en tot moment la carretera arriben a les proximitats del mas de (Monistrol de Calders). Allà troben una àvia prop d'un safareig que hi ha a frec dels camps. En Vila se li acosta i li demana per omplir la cantimplora. L'àvia està molt neguitosa i el Ramon insisteix a proveir-se; ella li contesta que s'acosti a la casa si vol alguna cosa. En Ramon la segueix fins els corrals, al costat de l'era de la casa i veu per les finestres que a dins hi ha moviment de tricornis. Immediatament recula d'una cap els camps llaurats. La guàrdia civil, que estava ben atrinxerada, surt d'esma de la casa i quan dispara, ho fa amb poca traça i disparant a un home que ja és a l'altra punta dels camps, un home alt que corre com un conill fent giragonses i tombarelles. El segueixen fins al punt del bosc on ha entrat, però no podran seguir gaires metres més. El maquis ha fugit fent el salt del lladre per un inesperat de cinc metres i quan hauran trobat la manera de baixar, s'hauran fet quarts de quinze: el Ramon Vila els ha, literalment, volat davant els nassos.El company del Ramon, en sentir els trets, ha abandonat les armes i ha fugit. Com que no coneix el terreny i es mor de gana, s'atura a (Calders) per demanar menjar. La guàrdia civil, alertada, ha desplegat cinquanta homes a i ben aviat detindran el Manuel Sabaté prop de Moià. La policia de Barcelona creurà que Ramon Vila ha mort per les immediacions, dins el bosc.
Sembla ser que arrel d'aquesta important detenció per a la policia franquista, la del petit dels buscadíssims germans Josep i Quico Sabaté, la guàrdia civil aconseguirà desmantellar bases i gairebé tota la infraestructura anarquista de combat. Les presons de Franco rebran una onada de nous ingressos, interrogatoris i aviat anirà acompanyada d'execucions sumaríssimes, com la del propi Manuel Sabaté (fotografia) el febrer de 1950. Ramon Vila encara serà vist per aquesta zona, prop del mas de (Mura) el 23 de juliol de 1950.
El 1953, l'organització confederal donava per tancada la lluita armada, per considerar-la inútil i amb un degotall inacabable de morts.
, conegut a l'organització per l'àlies 'Ramon Llaugí' , 'Jabalí' , 'Passes Llargues', el 'Maroto', 'feo' i més tard com 'caracremada' per la policia, fou el darrer maquis que morí combatent a Catalunya, l'agost de 1963.
Nascut al poblet de Peguera (Berguedà) l'ú d'abril de 1911, als dotze anys un llamp li va marcar el rostre i al mateix temps va acabar amb la vida d'una germana petita seva. El 1932 participà activament en la revolta minera de la conca de Sallent, a la guerra civil lluita a la columna de Ferro i més tard a la 153 Brigada Mixta, exiliat el 1939 i havent passat pel camp de concentració d'Argelés, fou combatent de la resistència francesa assolint el grau de capità al front d'una companyia del batalló Llibertat. De 1945 fins a 1963 fou part integrant de la guerrilla anarquista, especialment en qualitat de guia. L'any de la seva mort, el 1963, el Ramon Vila comptava 55 anys....tota una vida mobilitzat i en guerra constant. De 1953, data que oficialment la CNT abandona la lluita armada, fins la seva mort a Castellnou del Bages Ramon Vila continua, pràcticament en solitari, el combat contra el règim fent volar torres d'alta tensió, especialment els mesos d'estiu. El 1959 el també ex-guerriller Marcel·lí Massana intenta convèncer Ramon Vila que abandoni la lluita com ha fet ell però és en va. En un desplegament que va mobilitzar més de doscents efectius de la guàrdial civil, el 7 d'agost de 1963 el Ramon Vila va ser mort a trets poc més enllà de les 12 de la matinada, al lloc conegut com la Creu del Perelló. Dos dies abans havia fet volar unes torres elèctriques a Rajadell (Bages). Fou enterrat extramurs del cementiri de Castellnou fins que l'any 2000 el seu cos fou exhumat. L'autòpsia de l'exhumació trobà senyals clars que, de resultes d'aquell salt a La Mussarra, el guerriller havia malcurat la sotragada a les cames, segurament sense assistència mèdica. Avui a l'antiga casa rectoral de Castellnou del Bages hi ha una petita exposició sobre els maquis i les botes del Ramon Vila, restaurades, són dins una vitrina. Aquella caiguda pel salt no va deturar-lo en el seu particular combat contra la dictadura, que encara havia de durar 13 anys més. Hom li havia sentit a dir "mentre Franco estigui al poder, jo li faré la guerra; sé que tinc poques possibilitats, però quan m'arribi l'hora buidaré els carregadors i no em deixaré fer pres (...) Batalles com la nostra necessiten víctimes. Un no pot pensar en salvar la vida sempre. Si es sobreviu, és que s'ha tingut sort. Si caus, el deute ja està pagat".
Fidel Rifà, a la façana de La Mussarra, on s'estava la guàrdia civil
El nét de l'àvia de la Mussara es diu Fidel Rifà. Aleshores tenia 11 anys i fou testimoni directe d'aquesta topada del i el grup de guàrdies civils que vigilaven a la casa, esperant el pas d'uns maquis. Segons en Fidel, un dels guàrdies devia ser novell, perquè estava molt espantat. Per tal com van sortir a disparar, el Fidel és de la opinió que els guàrdies preferien no haver de combatre. Assegura que si per comptes de marxar, l'altre company del maquis hagués disparat un sol tret, els guàrdies haurien fugit cames ajudeu-me. Tanmateix els de La Mussarra no van saber que el maquis anava acompanyat fins que la guàrdia civil va tornar dies més tard a recollir unes motxil·les que casualment van trobar els masovers prop de la casa. Temps més tard, recorda que el seu pare també va trobar un arsenal d'armes, municions i bombes de mà dins una barraca de vinya que hi havia anant de La Mussarra cap a Navarcles. No van tocar res fins que la guàrdia civil va haver-ho recollit tot. El nostre testimoni assegura que s'havien trobat més d'un cop els maquis pels volts, mentres ells feien de boscaters. Mai a la casa. Una vegada al capvespre un els va demanar per beure, ni que fos el cul de la boteta de pell que duia. En Rifà diu que aquell dia ell mateix va marxar cap a casa tremolant. El Fidel també assegura que ja havien vist en altres ocasions en Ramon Vila rondant pels volts de la casa, vestint una caçadora de pell. "En Vila anava pels seus llocs confiat, a més, que la guàrdia civil l'evitava. Si el van matar -afegeix- va ser perquè el van delatar".
els camps que Ramon Vila va travessar d'una gambada fins el salt
BIBLIOGRAFIA
TÉLLEZ SOLÀ, Antonio. SABATÉ. GUERRILLA URBANA EN ESPAÑA (1945-1960). Virus Editorial, Novembre 1992
CLARA i RESPLANDIS, Josep. RAMON VILA,CARACREMADA EL DARRER MAQUI CATALÀ. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona. Març 2002
Converses amb Fidel Rifà (Sant Llorenç Savall, abril i juliol de 2002)
ENLLAÇOS
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
