Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
De cara a Barraca (41) La barraca de planta quadrada del terme de Savall
Fins a la data a Sant Llorenç Savall només coneixem aquesta barraca de planta quadrada. El 99,9% són de planta circular. I curiosament no està situada a la franja de contacte amb el terme de Mura o Granera (Bages) on aquest tipus de planta és més habitual, sinó amb Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental). La barraca , enrunada, es situa al carener on encara hi han els vestigis de la , damunt la serra que porta el seu nom. La barraca quadrada encara conserva tres de les quatre , que és com s'anomenen les grans lloses cantoneres a partir de les quals s'iniciava el tancament circular de la volta. A banda de la peculiaritat de la forma de la planta, sobten les dimensions i especialment el material. La pedra no sembla extreta del lloc. Hom ha especulat que provingui d'algunes restes del mas, on a tocar de la casa també hi ha una altra barraca circular en ruïnes, la . El cas és que aquesta barraca de planta quadrada sembla molt treballada, amb pedra escairada. Probablement fou una barraca bastida per professionals de la pedra seca. A dins encara es pot veure un banc per a seure i també un . L'entrada, molt desfigurada per l'apilament de rocs caiguts, mira a llevant, cap a una cinglera molt especial. Una cinglera natural del terreny, reforçada per trams de que si no fos per l'enorme tradició vitícola llorençana, hom podria confondre fàcilment amb un poblat ibèric o alguna mena de fortificació similar. El cas és que encara es pot veure un pouet de desguàs que tres metres més enllà desemboca a la cinglera pel forat de desguàs obrat al mur. Probablement aquest lloc devia ser el camp de conreu principal del mas de la Codina i d'aquí que tingui aquests murs tan espectaculars. Per refer aquesta barraca caldrà trobar la petxina que falta. I uns bons musclos per alçar-la!
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
TALLAR CAPS
Diuen que el president Obama va manar matar Bin Laden i que els seus soldats han acomplert la missió. Es veu que sabien qui era, on vivia i amb qui estava. Es veu que també han matat una dona i un fill del líder d'Al Qaida, i també algú més que corria per allà. Es veu que la crisi és tan profunda que per comptes d'envair un Pakistan sense petroli, ha resultat més econòmic enviar-hi un escamot d'elit. Es veu que el 'no mataràs' no és un precepte útil per alguns islamistes radicals, però tampoc forma part del decàleg religiós del president Obama, el president d'un país llur justícia encara avui porta els reus a morir civilitzadament. Tampoc deu ser la religió oficial dels periodistes de La Vanguardia, que quan ve el Papa de Roma volen ser a primera fila. Llegeixo "agents nord-amercians liquiden Bin-Laden", "Missió Acomplerta", "bufen vents de democràcia", "tota persona culpable d'assassinats a gran escala serà capturada i eliminada", "ara la cacera ha acabat", "el Pentàgon no volia que la tomba fos lloc de pelegrinatge", "va rebre un impacte a la cara que va acabar amb la seva vida", "hem deslliurat el món del terrorista més infame de la nostra època", "el seu assassinat és un acte de justícia", "de costa a costa es va desbordar l'alegria", "esclat de joia a la Zona Zero", "Obama s'ha carregat Ossama", "Ossama Bin Laden, la reencarnació més recent del mal", "no està bé celebrar la mort de ningú però aquest era un monstre". Monstruós sí que ho és, tot plegat.
Sabeu? Jo penso que en Bin Laden era molt ric, extraordinàriament ric, i això és el que verdaderament l'ha mitificat com a monstre en el país de 'la Borsa o la vida'. Era massa ric com per fer coses del tot innegociables. La secció de mercats del mateix diari encapçala: "Els mercats sense lloses es mouen millor" i a dins sentencia: "l'eliminació de Bin Laden, un dels personatges més sinistres del nostre temps i la mort del qual les borses van saludar moderadament per no haver passat abans".
Bé. La competició bèl·lica i de mercats es veu que ara va de 'liquidació' de caps. A qui li tocarà el rebre, ara? a l'Obama, al mulà de torn, en Zapatero...? Ja ho sabrem. Tot és qüestió d'estar objectivament 'informats' d'aquests i altres partits que haurem de presenciar, ens agradi o no. I que guanyi el millor, es clar. O el que la tingui més llarga.
La Fontfreda, ni una gota
Sent una font de dipòsit important, jo no he vist mai assecar-se la Fontfreda (La Mata, Mura). I encara menys en una època quan totes les fonts, fins i tot les més sospitoses de ser-ho, ara ragen fora de mida. Fins i tot pensava que trobaria la font rajant pel sobreeixidor, o sigui que la decepció es va multiplicar. El dipòsit perd? segurament, perquè un arran de terra encara alimenta les de sota la font. L' 'nova' no funciona? possible, però més aviat perquè no deu tancar, sinó veuríem l'aigua rajant pel sobreeixidor. Potser no cal la intervenció de les Mines de Terrassa per arranjar-la ni calgui edificar cap més obra tanatorial aprop, potser la direcció del Parc pot enviar gent de manteniment, o potser ho han de fer els usuaris, que són els que les malmeten.Aprofito aquest breu per felicitar la direcció del Parc (o qui en sigui responsable) per les tasques de neteja dels vorals de la carretera. M'és igual que s'acosti un període electoral: aquest tipus de tasques solen ser de poc lluïment, incompreses i normalment generen rebuig, però jo l'aplaudeixo. I encara s'hauria pogut esclarissar 20 metres més a banda i banda de la carretera que va de Coll d'Estenalles a Talamanca. Trobo que en cas d'incendi una infraestructura tan important com és aquesta, ha d'estar en les màximes bones condicions, precisament per a poder salvar la resta en cas necessari. Aquí no s'hi val a badar contemplant frondositats del cotxe estant. I moltes de les pistes prioritàries haurien de rebre el mateix tractament. I també aplaudeixo que per fi s'hagin adonat que la pista de Matarrodona tallava camins importants, i s'han fet els necessaris. I pel que fa a aquesta súper marxa Trekking solidària que aplegarà pel maig mil·lers d'esportistes fent l'itinerari (o com es vulgui dir un traçat ple de cràters) dels Tres Munts, no és precisament el que jo en diria una bona pràctica, per molt bones intencions recaptatòries que es tinguin. Estaria igualment en contra si es decidís celebrar una competició de trial solidària, una cacera solidària o una fira solidària de maquinari agrícola que es celebrés dalt de La Mola. Potser sigui un event molt esportiu, tal volta solidari, però gens respectuós amb el Parc Natural. Molt em temo que hi haurà trencadisses.
16-06-2011
MAQUIS I EMBOSCATS (9) EL SALT DEL MAQUIS. LA CAIGUDA DE LA GUERRILLA ANARQUISTA
Setembre de 1949. Dels nou integrants del grup guerriller Los Primos que ha entrat des de França, sis ja han agafat el tren a Terrassa i van de camí de Barcelona. El guia que els ha acompanyat, Ramon Vila (fotografia), ha de tornar a França amb dos joves inexperts en la lluita armada: Manuel Sabaté i . Aquest darrer acaba de ser detingut a Matadepera mentre feia una compra de queviures. Com que triga molt a tornar i aviat es comencen a veure moviments de forces armades per la carretera de Castellar, en Ramon Vila i el Manuel Sabaté enfilen el camí cap a França. Evitant en tot moment la carretera arriben a les proximitats del mas de (Monistrol de Calders). Allà troben una àvia prop d'un safareig que hi ha a frec dels camps. En Vila se li acosta i li demana per omplir la cantimplora. L'àvia està molt neguitosa i el Ramon insisteix a proveir-se; ella li contesta que s'acosti a la casa si vol alguna cosa. En Ramon la segueix fins els corrals, al costat de l'era de la casa i veu per les finestres que a dins hi ha moviment de tricornis. Immediatament recula d'una cap els camps llaurats. La guàrdia civil, que estava ben atrinxerada, surt d'esma de la casa i quan dispara, ho fa amb poca traça i disparant a un home que ja és a l'altra punta dels camps, un home alt que corre com un conill fent giragonses i tombarelles. El segueixen fins al punt del bosc on ha entrat, però no podran seguir gaires metres més. El maquis ha fugit fent el salt del lladre per un inesperat de cinc metres i quan hauran trobat la manera de baixar, s'hauran fet quarts de quinze: el Ramon Vila els ha, literalment, volat davant els nassos.El company del Ramon, en sentir els trets, ha abandonat les armes i ha fugit. Com que no coneix el terreny i es mor de gana, s'atura a (Calders) per demanar menjar. La guàrdia civil, alertada, ha desplegat cinquanta homes a i ben aviat detindran el Manuel Sabaté prop de Moià. La policia de Barcelona creurà que Ramon Vila ha mort per les immediacions, dins el bosc.
Sembla ser que arrel d'aquesta important detenció per a la policia franquista, la del petit dels buscadíssims germans Josep i Quico Sabaté, la guàrdia civil aconseguirà desmantellar bases i gairebé tota la infraestructura anarquista de combat. Les presons de Franco rebran una onada de nous ingressos, interrogatoris i aviat anirà acompanyada d'execucions sumaríssimes, com la del propi Manuel Sabaté (fotografia) el febrer de 1950. Ramon Vila encara serà vist per aquesta zona, prop del mas de (Mura) el 23 de juliol de 1950.
El 1953, l'organització confederal donava per tancada la lluita armada, per considerar-la inútil i amb un degotall inacabable de morts.
, conegut a l'organització per l'àlies 'Ramon Llaugí' , 'Jabalí' , 'Passes Llargues', el 'Maroto', 'feo' i més tard com 'caracremada' per la policia, fou el darrer maquis que morí combatent a Catalunya, l'agost de 1963.
Nascut al poblet de Peguera (Berguedà) l'ú d'abril de 1911, als dotze anys un llamp li va marcar el rostre i al mateix temps va acabar amb la vida d'una germana petita seva. El 1932 participà activament en la revolta minera de la conca de Sallent, a la guerra civil lluita a la columna de Ferro i més tard a la 153 Brigada Mixta, exiliat el 1939 i havent passat pel camp de concentració d'Argelés, fou combatent de la resistència francesa assolint el grau de capità al front d'una companyia del batalló Llibertat. De 1945 fins a 1963 fou part integrant de la guerrilla anarquista, especialment en qualitat de guia. L'any de la seva mort, el 1963, el Ramon Vila comptava 55 anys....tota una vida mobilitzat i en guerra constant. De 1953, data que oficialment la CNT abandona la lluita armada, fins la seva mort a Castellnou del Bages Ramon Vila continua, pràcticament en solitari, el combat contra el règim fent volar torres d'alta tensió, especialment els mesos d'estiu. El 1959 el també ex-guerriller Marcel·lí Massana intenta convèncer Ramon Vila que abandoni la lluita com ha fet ell però és en va. En un desplegament que va mobilitzar més de doscents efectius de la guàrdial civil, el 7 d'agost de 1963 el Ramon Vila va ser mort a trets poc més enllà de les 12 de la matinada, al lloc conegut com la Creu del Perelló. Dos dies abans havia fet volar unes torres elèctriques a Rajadell (Bages). Fou enterrat extramurs del cementiri de Castellnou fins que l'any 2000 el seu cos fou exhumat. L'autòpsia de l'exhumació trobà senyals clars que, de resultes d'aquell salt a La Mussarra, el guerriller havia malcurat la sotragada a les cames, segurament sense assistència mèdica. Avui a l'antiga casa rectoral de Castellnou del Bages hi ha una petita exposició sobre els maquis i les botes del Ramon Vila, restaurades, són dins una vitrina. Aquella caiguda pel salt no va deturar-lo en el seu particular combat contra la dictadura, que encara havia de durar 13 anys més. Hom li havia sentit a dir "mentre Franco estigui al poder, jo li faré la guerra; sé que tinc poques possibilitats, però quan m'arribi l'hora buidaré els carregadors i no em deixaré fer pres (...) Batalles com la nostra necessiten víctimes. Un no pot pensar en salvar la vida sempre. Si es sobreviu, és que s'ha tingut sort. Si caus, el deute ja està pagat".
Fidel Rifà, a la façana de La Mussarra, on s'estava la guàrdia civil
El nét de l'àvia de la Mussara es diu Fidel Rifà. Aleshores tenia 11 anys i fou testimoni directe d'aquesta topada del i el grup de guàrdies civils que vigilaven a la casa, esperant el pas d'uns maquis. Segons en Fidel, un dels guàrdies devia ser novell, perquè estava molt espantat. Per tal com van sortir a disparar, el Fidel és de la opinió que els guàrdies preferien no haver de combatre. Assegura que si per comptes de marxar, l'altre company del maquis hagués disparat un sol tret, els guàrdies haurien fugit cames ajudeu-me. Tanmateix els de La Mussarra no van saber que el maquis anava acompanyat fins que la guàrdia civil va tornar dies més tard a recollir unes motxil·les que casualment van trobar els masovers prop de la casa. Temps més tard, recorda que el seu pare també va trobar un arsenal d'armes, municions i bombes de mà dins una barraca de vinya que hi havia anant de La Mussarra cap a Navarcles. No van tocar res fins que la guàrdia civil va haver-ho recollit tot. El nostre testimoni assegura que s'havien trobat més d'un cop els maquis pels volts, mentres ells feien de boscaters. Mai a la casa. Una vegada al capvespre un els va demanar per beure, ni que fos el cul de la boteta de pell que duia. En Rifà diu que aquell dia ell mateix va marxar cap a casa tremolant. El Fidel també assegura que ja havien vist en altres ocasions en Ramon Vila rondant pels volts de la casa, vestint una caçadora de pell. "En Vila anava pels seus llocs confiat, a més, que la guàrdia civil l'evitava. Si el van matar -afegeix- va ser perquè el van delatar".
els camps que Ramon Vila va travessar d'una gambada fins el salt
BIBLIOGRAFIA
TÉLLEZ SOLÀ, Antonio. SABATÉ. GUERRILLA URBANA EN ESPAÑA (1945-1960). Virus Editorial, Novembre 1992
CLARA i RESPLANDIS, Josep. RAMON VILA,CARACREMADA EL DARRER MAQUI CATALÀ. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona. Març 2002
Converses amb Fidel Rifà (Sant Llorenç Savall, abril i juliol de 2002)
ENLLAÇOS
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
De cara a Barraca (40) Castellar & Sant Llorenç Savall
L'objectiu de la secció Ballestar de pedra seca és rehabilitar les barraques de vinya del nostre terme. A banda de tornar a bastir barraques enrunades, també considerem molt important consolidar les que encara resten d'empeus, precisament perquè són les que ens proporcionen més informació dels seu aspecte original. Acabada la feina a la barraca 195 (fotografia), apedaçant els , la colla de Sant Llorenç s'adreçarà tot seguit a l'anomenat . Una situada sota les crispejants línies d'alta i mitja tensió que travessen la de La Serra i sota les quals, seguint el curs del torrent, es troben quatre a intèrvals regulars de 90 metres. D'una solitària barraca marcada inicialment als mapes d'en Ballestar, la , n'hem fet aparèixer nou més d'amagades, la qual cosa ha fet que La Serra, juntament amb la carena de Ricó (La Roca), l'Ermengol i La Busqueta, siguin els llocs de major concentració de barraques de Sant Llorenç Savall... de moment. Temps al temps però, i si seguim el cinturó d'aquestes xifres, potser acabarem demostrant una altra cosa...però no avancem aconteixements. Les noves troballes a la zona resulten especialment esperançadores i confirmen algunes de les prediccions estadístiques de l'inici de la catalogació: les barraques abandonades dins el bosc presenten un número inferior de baixes (enrunaments) que les que han patit de ple el darrer incendi ( o els darrers incendis ) de forma que ja podem avançar que el bosc ha estat, de llarg, molt més respectuós amb les construccions encara que les hagi engolit i fet perdre de vista, que no pas l'acció del foc.
D'altra banda la colla de Castellar, la secció de Pedra Seca del Centre Excursionista, ens confirmen que la seva versió del trespeus amb puntals i el ternal ha estat un èxit complet. La barraca inventariada com a , damunt el quilòmetre 11 de la carretera a Sant Llorenç Savall, és la barraca enrundada de majors dimensions que la colla de Castellar ha hagut de fer front. La llinda, descomunal i intacte, s'havia d'enlairar amb un altre mètode, i la rèplica del que vam experimentar amb la barraca de la bassa (B197) ha estat la solució més lleugera i factible de totes. Ja només els falta situar la pedra clau al capdamunt. Enhorabona per aquesta !
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
