Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
Sortia de la gran via de Sabadell quan he vist aquella dona amb una pancarta. Una pancarta estàndard, bàsica, la mena de pancarta que hom faria per primer cop, sense comptar amb cap assessorament ni ajut. Un tros de cartró enganxat en un pal. S'hi llegia alguna cosa molt similar a "Con nuestros derechos no vamos a pagar esta crisis". Pel costat del darrere s'hi llegia una frase inacabada, un primer assaig de rotulació maldestre. La dona, també de presència estàndard i d'uns cinquanta i escaig, avançava com casual per la vorera poc transitada de la gran via. Duia la pancarta de la mateixa manera que hauria dut un paraigües o un cistell. Talment com si no hagués advertit que ni plovia ni havia sortit a comprar res. No he pogut evitar de recordar el mr. Chance d'en Peter Sellers, marxant per una mitgera amb cara de descobrir les Amèriques per primer cop, però no era ben bé així perquè aquesta manifestant m'ha semblat que tenia un punt d'incomoditat, d'inexperiència, un punt de vergonya. A mi m'ha semblat una heroïcitat gegantina sortir tota sola al carrer sense consignes prèvies, sense comunicats de premsa, sense recomptes d'assistència, sense adoptar cap estètica manifestativa concreta, sense causar molèsties....brutal. Potser ha escoltat en una tertúlia o ha llegit en alguna banda que ens podem manifestar sempre que volguem i amb tot el que tinguem al nostre abast. No sé si la seva marxa, de tan discreta, ha acabat sumant adhesions com el flautista d'Hamelin. Jo només he anat veient una estela de somriures dissimulats dels conductors i vianants. Res malintencionat, només mostraven que no podien igualar aquest impuls comunicatiu, que encara no havien de ficar les seves barbes en remull, que estaven sorpresos davant d'una manifestació tan singular i imprevista que, malgrat tot, no els barrava el pas. Segur que ells, igual com jo estic fent ara, han tingut tema de conversa i han escampat una gesta que no es convertirà en notícia.
Crec que he captat el missatge.
-
Ahir diumenge 19 de juny a les 9 del matí, tres motoristes anaven de trial, de La Falconera passant pel collet de la Sabatera, la Roureda (foto) i, suposem cap a Mura a omplir els dipòsits i a celebrar la gesta. Cal que digui l'amplada de 'la pista'? 35 centímetres...
Jo crec que per a les motos de trial l'amplada no és precisament el que compta: el que queda clar és que això no és, ni de bon tros, excepcional. Regulacions? totes les que vulgueu, però això ha estat així sempre, de la mateixa manera que els ciclistes de muntanya ja fa temps que han sortit de les pistes i van per corriols dins el parc natural. Regulacions? Aquí mai ningú ha vetllat per les regulacions, perquè denunciar aquests fets s'ha convertit en un galimaties burocràtic de cal ample: això és can pixa i rellisca. Què hem de fer? fer pagar peatges, ara que el nou govern de CiU alimenta el previsible allau de motoristes i el campi qui pugui? deixar que, com els mercats, l'accés motoritzat es reguli tot sol?
No hi crec gaire en les lleis, però encara tinc fe en l'esperit que les alimenta. No és de sentit comú fer trial pel mig d'un parc natural i, per sort, la majoria ho enten així. Una altra cosa és que el món del motor tingui capacitat econòmica per subornar un conseller. És més fàcil canviar el sentit comú d'un suposat 'representant' que canviar el de tot el poble. I que consti que tinc idees més agosarades respecte el tema del motor, però no pas tant agosarades com deixar que circulin per on els roti. D'entrada regular exclusivament la circulació motoritzada per 'amplades' de vials és una ximpleria. Però no regular res, a la pràctica i com fins ara, és un suïcidi.
-
Llegeixo a la Vanguardia, el diario hablado de CiU, dues notícies relacionades amb el món del motor als espais naturals. Els titulars són prou eloqüents: PISTA LLIURE A LA MUNTANYA i EL GOVERN APOSTA PER ABAIXAR L'EDAT PER CONDUIR MOTOS. Dos en uno. A banda de fer que els nadons ja puguin esbravar-se anant en moto, amb els diners de tots la Generalitat ja ha presentat un pla d'ajuts al sector de la motocicleta amb una dotació prevista de 12 milions d'euros. Segons el diagnòstic de la conselleria d'Industria ( el conseller del qual, quedeu-vos amb el seu nom, és Joan Sureda) és que "les empreses catalanes haurien d'augmentar d'envergadura...(...) volem ser una regió capdavantera en el terreny de la moto" i es clar, el terreny natural de les motos no són els corredors de la conselleria i els seus carrers adjacents, sinó la muntanya i més concretament els parcs naturals. Efectivament: el pla d'ajuts també preveu canvis normatius: "l'eliminació de traves per a la circulació de motos a la muntanya" per tal de crear un "entorn més favorable a la moto, ja que el Departament d'Empresa i Ocupació entén que, a més d'assumptes com ara la seguretat viària o el medi ambient, cal tenir present també la indústria". Bravo per l'entorn! CiU i el món del motor són majoria en aquest país i no ho sabíem! Llegeixo: "el govern permetrà circular per vials de menys de quatre metres". Sr. Sureda, no fa falta regular amplades, les motos ja circulen per vials de 40 centímetres i també per lleres sense vial, i vostès no han pogut ni ho podran impedir. Continuo llegint "s'autoritzaran curses de cotxes i motos en espais naturals". Home, això sí que és innovador, veus? com no se m'havia acudit abans a mi que al conseller? què hi deu tenir d'especial al cap el sr. Sureda per liderar idees tan revolucionàries? "la llei eliminarà la prohibició de celebrar competicions esportives als espais naturals". Ja hi som, incentivant la in-competència dels esportistes, el circ de CiU ja és aquí! Es veu que la federació de motociclisme vol tenir accés més fàcil a la muntanya, 'encara que sigui pagant'. Ara ho he pescat, sr. Sureda! Amb els nostres diners del Pla d'ajuts, fabricants i federació pagaran per les pistes i camins trinxats que propietaris i administració (nosaltres altra vegada) ja estem pagant, malgrat que les restriccions actuals i la seva vigilància no han fet res per impedir-ho. No? tampoc és aquí on aniran els diners de la Federació?.. Dec tenir suro al cap, Sr. Sureda, i no pesco la jugada amb la seva habilitat. Continuo: "A més, les competicions esportives també es podran dur a terme en espais de protecció especial, reserves de caça i reserves naturals de fauna salvatge". No, si ja dic jo que les àligues cuabarrades farien millor de treure's el carnet de moto. En fi, no continuo perquè tot plegat és delirant, sobretot perquè l'administració ja ha demostrat sobradament que tampoc pot regular res i tot el que ara fa és manar que la gent faci el que vulgui. Motofòbia? Jo el que tinc és fòbia a la ignorància: la ignorància del voler anar més ràpid que els altres, la ignorància de fer-ho tot més gran i de més envergadura, la ignorància de voler consumir més, de rapinyar i destruir més territori. Ja ens ho trobarem, sr. Sureda, CiU i companyia. Això sí, avisi de les seves maniobres trialeres al conseller de Medi Ambient, no sigui que la indústria de la motocicleta l'aixafi inaugurant una pista forestal de competició.
Quan tindrem un Parlament for windows?
Darrerament, durant els descansos entre grans partits de futbol i victòries electorals, arriba una remor d'indignació. Acampades en llocs simbòlics, consignes internàutiques anònimes, càrregues policials i policies carregats de mala llet etc tot plegat per fer les mateixes reivindicacions que fa cent o més anys. Resumint: que la crisi la paguin els capitalistes rics. Total, que es tractaria de seguir jugant el mateix Joc del diner però advertint als qui juguen més fort (els guanyadors del Joc, els rics) que no siguin tan esportivament ambiciosos. Res de nou. Alguns culpen la banca de tot plegat, del seu excés d'ambició....però tots els que afirmen això, saben del cert quin és el deute que han contret els seus respectius ajuntaments amb els bancs, per poder seguir lluint les obres faraòniques de campanya i amb marca de partit?... No. Només sento dir que a sobre " l'Estat ha injectat no-sé-quants diners públics als bancs"....no voleu dir que és precisament l'Estat qui està en deute monstruós amb els bancs, i que el que de moment s'ha lliurat als bancs és només morralla? Ho sento però aquest era i encara és El Joc - que dirien els cronistes esportius. I trobo que en aquest sentit, els 'porqués?' que retronen per places i carrers sonen molt Mourinhament antiesportius.
Jo fa temps que veig els polítics com a mers gestors i ja passo que m'endevinin el futur, però vista la seva comptabilitat final confesso que això sí que m'indigna, i molt, perquè no han sabut ni gestionar els nostres recursos. Així que vist que els polítics i els seus esportius partits només serveixen per 'liderar opinió' ja va sent hora que liquidem aquest estat de coses i que cadascú es representi a sí mateix a l'hora de votar qualsevol cosa. Deixem que els partits liderin els mitjans de comunicació, que liderin un bon grapat d'ideologies, que moderin debats però si us plau, no deixem que COBRIN NI UN DURO MÉS NI ENS REPRESENTIN un segon més de la nostra vida. Que ja som grandets, i si tenim Internet ha de ser per alguna cosa més que per recaptar multes amb celeritat i comoditat.
Per aconseguir aquesta representativitat a nivell individual tan sols ens falta un número d'identificació personal i un password. Res més.
Estimats enginyers: quan tindrem enllestit Parlament for Windows 1.0? (comptatible amb LINUX i MAC i el que faci falta, per descomptat). Aquesta és la revolució que espero, i no les consignes de pa sucat amb oli de quatre aspirants en pràctiques de 'líderatge' acampats a Plaça Catalunya. Quan el Parlament for windows sigui plenament operatiu, els més rics del Joc hauran de sobornar-nos gairebé a tots per aconseguir alguna cosa. I potser d'aquesta forma El Joc deixi de fer-los tanta gràcia com fins ara.
I per començar a jubilar aquest model de parlament cavernícola que tenim proposo un govern de transició liderat per jubilats amb dret a pensió.Vots a favor? Vots en contra?
NOTES ALS SONS. EL GAIG
Aquesta setmana sentim el so d'un gaig a La Serra, Sant Llorenç Savall. El seu cant aspre, esquerdat i potent, de vegades pot canviar per una mena de xiulets prims similars als d'una rapinyaire com pot ser el xoriguer. La seva cridòria tant pot servir per alertar de la presència propera d'un intrús, com esdevenir un cant de guerra i d'auxili per foragitar enemics més poderosos com són les àligues. Si fa no fa, el gaig és de la mida d'un colom. Destaca el plomall marró, però mirat amb més detall en realitat el gaig te un plomall molt variat (fotografia). Els nostres avantpassats tenien una explicació per aquest vestuari.
Per què el gaig té plomes de diverses menes i colors
Una vegada el gaig va enganyar la garsa. Quan els ocells ho van saber, es reuniren en consell i en tribunal per tal de veure quin càstig mereixeria el dolent del gaig, i van convenir matar-lo. I com s'acostuma a fer amb els condemnats a mor, abans el van despullar nu del tot. Però heus ací que, quan ja l'havien esplomat del tot, es van adonar que, en el consell que el va jutjar, no hi eren tots els ocells, perquè hi mancava el cucut, que ve per la primavera, i cregueren necessari esperar la vinguda seva, perquè mai es pogués dir que havien obrat sense prou justícia. Arribat el cucut i sabedor del cas, opinà que no havien de matar el gaig, que bé prou càstig havia sofert havent de passar tota la hivernada completament nu. I fou escoltat i atès el parer del cucut.
Per tal que el gaig es tornés a vestir, cada ocell va donar-li plomes, i qui més li'n donà fou la garsa, per demostrar que, malgrat ésser la perjudicada, no li guardava cap rancúnia. I per això el gaig té plomes de tants colors, mides i menes, perquè en té de tots els ocells, però entre totes sobresurten les negres, les de la garsa, que fou la que li'n donà més.
Recollida de boca de Maria Pujol, de Sant Esteve de Castellar (1918).
Bibliografia
AMADES, JOAN; FOLKLORE DE CATALUNYA * RONDALLÍSTICA. Editorial Selecta, S.A. Barcelona, 1950.
{audio autostart}gaig.mp3{/audio}
