De cara a Barraca (44) una barraca amb vistes
La colla de Castellar de Pedra Seca ja estan brodant el seus treballs. No es 'limiten' a pujar barraques de vinya derruïdes sinó que ara ens ofereixen noves perspectives, com és aquesta barraca de Les Arenes, una joia més al pas del riu Ripoll. Quan l'havia trobada era poca cosa més que un cercle de quatre pedres això sí, un cercle de mides importants. Ara, un cop pujada, és una barraca d'aquelles gegants. Doncs bé, com que ningú pot dir que no hi era els de Castellar hi han deixat una que mira directament a un lloc emblemàtic, i per fer-ho possible han comptat amb alguns follets del bosc que passaven per allà i es van avenir a fer aquest treballet de poda selectiva. Ara la barraca no. 60 de Castellar del Vallès és una barraca amb vistes, una barraca imponent de cinc estrelles. També s'ha de fer notar que amb els darrers treballs dels castellarencs els acabats també són més ben acabats: amb la pedra ja hi tenen conversa i els diu on ha d'anar per quedar millor. És la recompensa per una pràctica tan sostinguda.I ara, per acabar-ho de reblar, han obert una altra finestra, aquesta encara més gran, a través d'Internet. Podeu seguir els seus treballs al següent blog, gairebé en rigurós directe
http://pedrasecacastellar.blogspot.com/
Hi podreu trobar, entre d'altres perles, una barraca construïda al mateix pati del ' Rossinyol', el jardiner de la colla i un article que els han dedicat el diari de Sabadell. No hi ha dubte que aquesta colla d'autoanomenats jubilats estan vivint una cinquena juventut que està repartint els seus fruits a dojo, generosament.
Llarga vida a aquests profetes, apòstols de la pedra seca!
{audio autostart}marxapedra.mp3{/audio}
-
Dissabte érem a Viladecavalls, petant la xerrada sota l'ombra d'una morera quan de sobte vam sentir un espetec contra una paret de la casa. Semblava que el veí hagués llençat una bosseta plena de sorra però no, allà terra hi havia un ocell groc de la mida d'una merla. Era una famella d' (Oriolus oriolus) que s'havia trencat el coll topant amb la paret, tal volta amb una finestra. En pocs segons era mort. Vam assegurar-nos que no hi hagués cap Walt contrariat aprop que l'hagués pogut fer caure, però no vam veure res. El vam enterrar al mateix jardí amb una cerimònia presidida pels menuts de la casa. Mai m'havia trobat en un cas així. He vist (pocs) pel bosc i sempre m'ha semblat que volen massa rectes. Semblen torpedes, i amb el groc tan cridaner que vesteixen potser deuen fer una trajectòria massa previsible pels depredadors. No planegen, aletegen constantment. I per això em va sorprendre molt llegir que són ocells migratoris que, gairebé com l'àliga marcenca, venen de l'àfrica per fer el niu i cap a l'octubre-novembre tornen avall. Han d'estar molt ben musculats per poder fer tants quilòmetres! Sembla ser que la espècie està en recessió i cada cop costa més de trobar.
La vegada que vaig experimentar una cosa semblant va ser aprop del turó de Bocs. Estava assegut i descansant a l'ombra d'un bosc espès quan de forma imprevista vaig veure com un ocellot enorme s'estampia literalment a terra, uns tres metres d'on era jo. Per sorpresa meva 'allò' no va esclafar-se. Era un astor que assajava de caçar alguna cosa i tant aviat com va adonar-se de la meva presència va sortir del bosc amb la mateixa desimboltura. Per uns segons vaig sentir l'esgarrifança de mutar-me en un ratolí indefens i haver de sentir l'alè d'una rapinyaire tan aprop.
Del que diu l'oriol
L'oriol és un gran menjador de cireres. Quan veu un cirerer carregat de cireres perd el cap i no para de dir amb gran alegria:
-. Són madures les cireres,
són madures les cireres,
mal any, mal any.
Un dia estava atipant-se de cireres sense parar de ponderar-les; un caçador el va sentir, però el gaig l'avisà dient-li:
-. Mira a baix, mira a baix.
referint-se al caçador. Però l'oriol, entusiasmat, ni el sentia, i vinga menjar i lloar les cireres. El caçador li engegà un tret i el pobre oriol caigué mort. El gaig, en veure-ho, va fugir corrents tot dient:
-. Cagai, cagai, cagai.
Contada per Concepció Coll, de Vic. (1922)
AMADES, JOAN. Folklore de Catalunya. Rondallística. Ed. Selecta S.A. 1950.
El dibuix de l'oriol és tret de wikipèdia
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
-
Si heu pujat al Montcau, haureu vist la instal·lació per part de l'empresa Naturalea, d'unes cordes fixades al terra, per tal que la gent pugi al Montcau per un camí concret. Li han fet la clenxa a la calba del Montcau amb la idea de preservar l'ambient de rocater, que es devia anar degradant. És una idea, i la direcció del parc té tot el dret de defensar-la. Però com ja va sent habitual la direcció del parc sempre amaga l'altra cara de la moneda: un dels rocaters d'accés al cim dels Cortins, al costat del Montcau, ha estat absurdament tallat amb serra radial. Sembla ser que han estassat el corriol i col·locat algunes baranes de fusta del nostre amic fuster, però quan han arribat al rocater, del tot planer i sense pèrdua, no els han agradat les rugositats i han decidit destrossar-lo a dentellades de radial i han picat unes escaletes a la roca (veure fotos més avall). Són aquestes les bones 'pràctiques' que tant els agrada predicar? D'una banda ens venien que desmantellaven les restes d'una urbanització que per cert, no està del tot , i d'amagat l'enterraven en un abocador dins el parc. Després d'obrir la pista de Matarrodona van editar un Pla d'Usos del Parc...
Codis de bones incoherències i Plans d'incoherència és el que hom pot anar veient en els darrers anys amb aquesta direcció tècnica del parc. I per damunt de tot, la desinformació. Jo només rebo un butlletí de la Xarxa de Parcs explicant les festes del 'Viu el parc' (Viu els pobles- més aviat!) i similars, on accions com aquesta no les veig mai anunciades.
ROCATER TALLAT AMB RADIAL
