Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
Com alguns ja haureu pogut veure a l'apartat de vídeos d'aquesta pàgina, un bon resum de la restauració d'aquesta barraca de la Vall d'Horta es pot veure en cinc minuts d'imatges. Però això de restaurar una barraca en cinc minuts, ni que siguin de pagès, res de res. Van ser tres matinals.
Aquesta barraca l'hem batejada amb un nom inventat. Hi ha un torrent paral·lel al de La Roca, tant o més important, que apareix sense nom als mapes. El torrent segueix el vessant oest de la carena de Ricó. Diem-li torrent de Ricó fins que surti un nom més antic. Es tracta d'una catalogada per l'estudiós Jesus Ballestar. Una construcció sencera que presentava una esllavissada profunda al contrafort de la cara nord (fotografia) i una altra de més al costat oest, prop de la porta. L'origen d'aquests enrunaments sembla el resultat d'una d' un bon nombre de romanins, algun dels quals, els del costat nord, havien assolit arrels profundes i molt gruixudes. Calgué desenterrar molta pedra i tallar un pi mig mort que hi havia a tocar de la construcció. La barraca del torrent de Ricó paga la pena per poder mirar el tramat de pedra seca de la paret interior: anells concèntrics que assenyalen que els seus constructors no van amuntegar la pedra de qualsevol manera sinó que més o menys respectaren les proporcions de cada filada. Com sempre passa, va ser necessari cercar més pedra pels volts, tot i tractar-se d'un esllavissament d'un contrafort. L'altra esllavissada fou pacientment de tal forma que resulta gairebé impossible distingir la pedra nova de la vella, i es va aprofitar el lloc per habilitar una petita sortida de fums. Com que la barraca es troba al cantó obac de la carena, i a més dins un bosc cada cop més espès, la coberta de la barraca fou reblerta de cendra, terra i , per aquest ordre. Avui la barraca ja té una padrina encarregada de vetllar per la seva integritat, la qual cosa assegurarà un mínim manteniment. La secció de Pedra Seca Ballestar de Sant Llorenç Savall continuarà treballant en aquest sector fins a consolidar el que ja anomenem 'cinturó de barraques' de la Vall d'Horta, una de les principals concentracions de barraques de Sant Llorenç Savall.
Pels que estigueu interessats en la reconstrucció d'aquest patrimoni, la secció es troba cada diumenge darrer de mes a les 9h a la font de l'Aixeta (Sant Llorenç Savall). Les sessions són matinals i les tasques són ben diverses i aptes per a totes les edats: netejar de brolla l'entorn immediat de les barraques, omplir cubells amb pedra petita,traginar pedres, aixecar parets de pedra seca, desenterrar pedra caiguda, fer piles de terra per a la coberta, fer caixes-niu, etc. Us hi esperem!
ENLLAÇOS
{play}images/stories/mp3/marxapedra.mp3{/play}
LA RECUPERACIÓ DELS CARGOLS, UNA REDACCIÓ DE PARVULARI
Fa mesos que la única notícia-propaganda que rebo de la Xarxa de la Diputació en referència al Parc és la famosa certificació de la Carta Europea de Turisme Sostenible, un èxit no se sap ben bé de què, però que fa mesos que dura. Deu ser una carta als reis molt llarga, suposo que acompanyada d'uns diners subvenciontats que es desviaran per pal·liar la crisi i pagar coses tan bàsiques com els sous dels treballadors del parc etc. És una conjectura, es clar. O millor encara, una extrapolació del que passa en altres àmbits públics. Avui però, els mitjans de comunicació i la pròpia Diputació han confeccionat una nova nota de premsa: ESTUDIEN COM ES RECUPEREN ELS CARGOLS DESPRÉS DELS INCENDIS EN EL PARC NATURAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT. Tot seguit he pensat que es deuen recuperar molt lentament, com fan els cargols. I vosaltres direu quin 'xist' més fàcil! però és que la nota és pròpia d'una redacció de parvulari. Fixeu-vos en les conclusions d'aquest estudi que la nota diu que 'es de gran trascendència': "Els resultats del treball indiquen que, per efectes dels incendis forestals, es produeix un canvi de les condicions ambientals de l'hàbitat, com són l'estructura de la vegetació i l'absència d'humus i fullaraca"... recoi i jo que em pensava que els incendis ho deixaven tot com nou! Ho sento, però aquesta mena de notes per a 'tontos' no fan cap favor als qui han fet el treball. No té cap sentit que, seguint el fil argumental de la nota, m'expliquin que el treball ha servit per saber com afecten als cargols els diferents tractaments forestals post-incendi ( tros cremat sense tractament, tros cremat amb retirada de fusta, tros cremat amb retirada de fusta i brancatge etc) si després no diuen p.e. quin ha estat el tractament forestal que més ha afavorit la recolonització faunística o del cargols!! Absurd. Un 0 per a qui ha redactat aquest post-it tan infantil. És impossible que amb una conclusió tan estúpida el treball hagués estat publicat a 'una prestigiosa revista sobre ecologia forestal' FOREST ECOLOGY AND MANAGEMENT. Impossible. Això o bé aquesta revista és tan prestigiosa que no existeix.
Agulles en un Paller (7) l'agulla del Roure Sec
Agulla isolada d'uns tres metres d'alçada pel tram més curt, i de més de 6 metres pel cantó oest. No es tracta d'un bloc caigut, sinó de les restes del retrocés del cingle quan el desmantellament assolí aquest punt, deixant aquest del que abans devia ser un espadat.
Per visitar aquesta agulla, cal arribar-se al Roure Sec, al cantó de les Quintanes de Sant Jaume de La Mata i baixar la canaleta que és al peu de l'arbre mort. Abans d'acabar de baixar pel costat dret de la canaleta, passarem a frec del , una cavitat que no arriba als tres metres de recorregut. Una vegada som a peu de cinglera anirem cap a la nostra dreta fins a trobar un punt ben fressat per on poder creuar la llera. L' és al bell mig d'aquesta capçalera de la canal. Nosaltres no hi vam trobar cap rastre del pas d'en Regirarocs, però això no vol dir que qualsevol dia no hi pugui fer aparició.
Per arribar-vos a les quintanes de Sant Jaume i a l'arbre mort del Roure Sec, cliqueu aquí l'itinerari no. 6 d'aquesta mateixa pàgina, o bé cliqueu aquest .
Salut i fil a l'agulla.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
EL RETORN DEL GRAN DE LA MUNTADA
(-32) és un d'aquells avencs amb fama de tenir concentracions de CO2 i això mateix l'ha apartat del circuit habitual d'avencs visitats, tot i ser un avenc interessant d'explorar (igual que passa amb l'avenc de la canal de les Teixoneres, Mura). Aquest fet ha propiciat que després de l'incendi, l'avenc quedés literalment sepultat de cremada i també de brolla. El perquè d'aquestes concentracions no depen d'un sol factor, però sembla que la ventilació hi té a veure, i això explicaria que a l'hivern aquest fenòmen es suavitzi. Evidentment, tota aquesta massa vegetal al voltant de la boca no ajudava a ventilar. Per això enguany la SIS del CET ha decicit incloure'l pel dia de Sant Esteve, dins el seu cicle nadalenc: es tractava de netejar el perímetre de la boca i mirar de visitar-lo. I s'han fet les dues coses. La de l'avenc (2011) té ara un altre aspecte i tot i que al de la cavitat semblava que hi havia concentracions moderades de CO2, es mirarà de tornar-hi d'aquí a uns mesos per comprovar si la mesura ha tingut efectes. El que sí sembla que també ha variat ha estat el nivell de sediment al peu del primer pou: l'accés a la rampa cap el segon pou s'ha tornat bastant , tot i la retirada de la primera capa de detritus vegetals. Al costat de l'avenc hem trobat una per a ratpenats tombada i trencada. Esperem que en el futur aquests mamífers també puguin trobar recer en aquesta cavitat de la Vall d'Horta (Sant Llorenç Savall) de la mateixa manera que ho està fent el veí .
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
Arbres Singulars (5) l'Alzina Cremada ha fet llenya
Des de l'any 2003 que no l'havíem vist. Llavors l'Alzina Cremada estava malalta, però continuava d'empeus i amb verd a la capçada. La base del seu descomunal tronc ja era i gairebé t'hi podies ficar dins. No recordo si en vam mesurar el diàmetre, però estic convençut que és d'aquells arbres que amb els seus anells han hagut de voltar història.
Fa poc hi hem tornat i ja era . Espectacularment aterrada. Ens feia por que ja no la poguéssim reconèixer però tot i no saber en quin moment va caure, la seva presència encara tardarà a esvair-se. Part dels seus caiguts continuen drets, reivindicant una victòria més enllà de la seva mort. Només són les branques, però superen en alçada la majoria d'alzines que l'envolten. Un altra pedaç reposa damunt un jove roure. Es pot reconèixer el perímetre de la , el lloc que ocupava i on avui ja hi creixen uns joves marfulls. Com en tants altres indrets de Sant Llorenç, el Racó de l'Alzina Cremada és un alzinar sortosament ja consolidat: hi trobem boix-grèvols i marfulls de mides impensables, i també molts . Tota la raconada havia estat intensament treballada pels carboners, dels quals a més de nombroses , barraques i bidons per fer de brasers, també vam trobar les restes d'un cub aprop d'un bassal de la llera.
La contrada també havia servit per instal·lar-hi un fet amb planxes de zinc, del qual encara queden nombrosos en un bon perímetre de distància. Devia funcionar cap a finals dels anys seixanta i principis dels , quan el devien abandonar. I també hi ha un que surt de la roca. El Dit. És una autèntica curiositat de sostre rocós al qual es pot accedir per un delicat balcó de terra. Ja l'havíem vist el 2003 i us podem assegurar que a diferència de l'Alzina Cremada, el dit no s'ha mogut de lloc. Continua de forma inflexible i autoritària cap el sud, cap a la gran alzina. Nosaltres però, no li hem fet gaire cas, perquè ja sabíem que uns metres més a l'oest, hi havia el , petit refugi natural des del qual encara havia estat possible veure l'esplendor de l'Alzina Cremada.
IMATGES DE 2003
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
